Soc aficionat al futbol des dels set anys, si la memòria no em falla.
El meu padrí matern em duia a partits del Mallorca. El meu padrí matern tenia doblers o, millor dit, els tenia ma padrina, filla d’un antic contrabandista, es Ranxer, que havia estat mig amic d’en Verga.
El meu pare em duia a partits de l’Atlètic Balears. El meu pare no tenia un duro i a més va ser tan ingenu que acabà pagant deutes comercials del meu padrí.
O sigui, soc mallorquinista per la part amb doblers de la família i baleàric per la part pobra.
No és casualitat.
A mi m’agradava el futbol però era molt dolent jugant. Això significava que, per frustració meva, mai no em posaven de titular a l’equip de la classe.
En una ocasió, fart de no poder jugar, se’m va ocórrer, inspirat per un professor, intentar muntar un equip de classe paral·lel. Vaja, el que avui en dia seria un equip B o C o D.
Tan modesta iniciativa, però, no va ser del gust del “capità” de l’equip ja existent. El dit company meu sembla que pensava que l’equip era propietat seva (sí, ho era) i a més que tenia l’exclusiva de la formació d’equips. A quin sant me n’anava a tolerar que fes un altre conjunt futbolístic, fora B, C, D o X?
A la sortida de classe, el “capità” i uns amiguets seus em van amenaçar de mort, em pegaren quatre sempentes i m’acovardiren. Aquí acabà el meu intent de convertir-me en “seleccionador” d’un segon equip.
Vaig tenir llavors una bona aproximació a l’esperit profund del futbol.
Bé, jo diria que aquest mateix esperit és el que tenen Rubiales i els seus aplaudidors o “palmeros” de l’Assemblea de la RFEF.
(Això, l’article, continuarà)
